Consultes CDIAP Online
Benvinguts i benvingudes
El CDIAP Online és un projecte obert a pares/mares, familiars, mestres i altres professionals, per tal d’establir una via de comunicació diferent de la d’atenció directa que oferim al nostre centre. La nostra intenció és donar resposta a consultes i demandes no necessàriament clíniques de nens i nenes no ateses al centre.
Des d’aquesta eina d’ús públic i general, oferim la possibilitat d’omplir un formulari i realitzar consultes o plantejar dubtes respecte tot allò que té a veure amb la criança i el desenvolupament dels vostres infants d’entre 0 i 6 anys. Des de les diferents especialitats (psicologia, logopèdia, fisioteràpia, psicomotricitat, neuropediatria i treball social) les persones professionals que treballem al CDIAP del Maresme provarem de donar-vos resposta el més aviat possible.
Períodes d'atenció
El servei de consulta online funciona tot l’any excepte en períodes de vacances, en els quals el formulari quedarà bloquejat fins a nova obertura.
La Consulta Online del CDIAP del Maresme pretén ser una eina útil però de caire aproximatiu. Les respostes que puguem donar a cada demanda estaran sempre basades en la informació facilitada i, per tant, depenem de l’exactitud i amplitud de les consultes rebudes per poder elaborar una contesta més exacta o més completa.
En qualsevol cas, sempre seran respostes de caire genèric i recomanacions generals, tenint en compte que per a poder afinar en la precisió de les nostres aportacions necessitaríem ampliar dades i conèixer la situació en primera persona.
En aquest sentit, la Consulta Online no pretén ser, ni serà mai, tan completa i rica com és la consulta clínica al nostre centre.
Si després de la informació que els fem arribar hom creu que pot necessitar ampliar l’exploració o aclarir altres dubtes, s’ha de tenir en compte que es pot demanar consulta directa en el nostre centre CDIAP del Maresme. Som un servei públic on les famílies poden consultar directament sense necessitat de que la derivació provingui d’algun altre professional o institució (escoles, pediatres, altres serveis d’atenció a la infància…).
Aquest sistema de Consulta Online representa un servei que pretén oferir una eina d’ús social i comunitari i, per tal d’assegurar el millor servei possible, agrairem qualsevol recomanació, consell, queixa o aportació que ens vulguin fer arribar a través del formulari disponible o del correu electrònic facilitat com a dades de contacte.
Alimentació
Una mare consulta preocupada perquè el seu/va fill/a que té uns 2 anys només accepta alguns aliments, molt restringits. Van pensar que dinar a l’escola bressol ajudaria, però allà té la mateixa actitud. Quan no li donen el que li agrada, de vegades li donen un iogurt o fruita perquè no es quedi sense menjar res. El/la nen/a actua com si li fos igual menjar o no menjar. L’educadora finalment els recomana fer aquesta consulta.
Entenem la vostra preocupació en relació amb el tema de l’alimentació, donat que quan es donen dificultats en això, apareixen moltes angoixes.
Cal tenir present que quan es donen problemes relacionats amb l’alimentació solen estar molt relacionats amb les dinàmiques que s’acaben generant dins el nucli familiar, sempre i quan, no hi hagi també altres aspectes mèdics que puguin incidir.
És molt probable que la hipòtesi que heu fet amb l’educadora estigui relacionada amb això que us comentem de les dinàmiques familiars que es generen entre pares i fills.
Tal com descrius, ell/ella no menja com voldríeu i finalment, com que us fa patir, li acabeu donant una cosa perquè acabi menjant.
És a dir, uns comportaments estan condicionats pels altres i s’acaba arribant a un cercle viciós difícil de trencar.
També hem de tenir present que hi ha infants que són més menjadors i altres que no i això també té a veure en com els pares viviu els moments en què hi ha obstacles en l’alimentació.
D’entrada a trets generals us donaríem les següents orientacions:
- Menjar tots junts a taula.
- No oferir opcions. El sopar el preparen els pares i el/la fill/a pot menjar o no. Però no és recomanable que oferiu un altre plat que li agradi més, perquè si ho feu així, ell/a sap que arribarà el iogurt, per tant, no es generarà cap canvi.
- Restar importància al tema del menjar, no parlar-ne davant del fill/a amb ningú. Ni entre vosaltres ni amb els familiars. És important que es generi un ambient més distès i amb menys tensió.
- Heu d’intentar mantenir la calma en els moments que no vol menjar, no forçar ni tampoc desesperar-vos. Explicar-li que allò és el que hi ha en aquell moment per menjar i que no hi ha res més. Tot això, des de la tranquil·litat i el respecte.
- Per tal d’ajudar a viure els àpats de forma més tranquil·la podeu parlar d’altres coses que no tinguin a veure amb el menjar. També és recomanable no donar importància al que passi durant l’àpat, és a dir, tant si menja com si no menja no felicitar al fill/a ni insistir, mantenir-se al més neutre possible i transmetre que confieu en que ho pot fer.
- Un altre aspecte que pot ajudar, és introduir aliments que costen més acompanyats amb altres que li agradin molt.
I finalment transmetre a l’escola aquestes orientacions també.
Si no millora i vosaltres esteu molt preocupats, pensem que seria oportú poder consultar amb algun professional per tal de valorar de manera global el moment en el que us trobeu i així poder arribar a una solució plegats.
Per l’edat del nen/a, el servei públic de referència que et correspondria és el CDIAP (Centre de desenvolupament infantil i atenció precoç). Per demanar hora de visita hauries de trucar-nos en el següent telèfon: 93.790 24 47.
Regressió control esfínters amb naixement germanet i inici P3.
Consulta sobre un infant d’uns 3 anys. Fa uns mesos va tenir un germà. Havia assolit el control d’esfínters diürn i a la nit feia servir un bolquer-calça, anava prou bé perquè el treia sec.
Des de fa uns mesos ha deixat de controlar de dia i de nit. Quan li recorden que pot anar a fer pipí, no vol i fa rebequeries.
Ens comentes que l’infant, que ja controlava esfínters de dia, en els últims temps ha deixat de controlar-los. Això és el que en diem una regressió: els aprenentatges en els nens no sempre avancen de forma lineal sinó que a vegades pot ser que de cop hi hagin retrocessos en adquisicions que ja tenien fetes, com pot ser el control d’esfínters.
Els motius pels quals es pot produir una regressió poden ser diversos. En el cas del teu/teva fill/a, pel que ens expliques, sembla que en els últims mesos ha hagut d’afrontar canvis importants en la seva vida.
Li ha nascut un germanet i això el pot fer sentir gelós de l’atenció que rep el petit per part vostra i la regressió pot ser una manera de captar la vostra atenció.
Per altra banda, per l’edat que té deu haver iniciat P3. No sabem si ja havia anat a llar d’infants o no, però en qualsevol cas l’inici de l’escolarització o el canvi d’etapa a P3 és un moment de canvi important, en què el nen/a pot sentir por al que és nou i desconegut i a les demandes de creixement que se li fan i pot passar que, d’alguna manera, tingui el desig de retornar a la seva primera etapa, quan era un bebè i no se li demanava tant i se sentia més segur.
Les regressions solen donar-se sobretot entre els 3 i els 5 anys. En aquestes edats el/la nen/a comença una etapa en la qual ja comença a ser més “gran” i que sol coincidir també amb l’etapa preescolar. De cop se li comencen a exigir una sèrie de tasques noves i pot ser que s’espanti i tingui por a fracassar.
Aquestes regressions per tant son normals i força comuns, així que no us heu d’espantar. Com més tranquils estigueu vosaltres, millor el podreu acompanyar en aquesta etapa.
Algunes de les coses que convé tenir en compte a l’hora d’acompanyar-lo són:
– No enfadar-se amb l’infant ni renyar-lo i evitar fer comentaris negatius com “sembles un bebè” o “tu ja ets gran per aquestes tonteries”
– Jugar més amb l’infant i dedicar-li més temps.
– Implicar-lo en el procés de neteja i canvi de roba.
Com dèiem probablement l’infant se senti insegur amb tots aquests canvis en la seva vida i necessiti més la vostra atenció, acompanyament i afecte. Intenteu jugar més, dedicar-li estones d’atenció i, sobretot, que aquestes no estiguin dedicades al moment de fer pipí. Sovint les regressions poden provocar que, indirectament, el/la nen/a rebi més atenció dels pares en els moments en què, per exemple, se li escapa el pipí i cal canviar-lo. Sobretot quan en altres moments aquests van més atabalats amb l’arribada d’un petit a la família i potser li poden oferir menys atenció que abans.
Més que estar-li recordant molt sovint que vagi al lavabo, cosa que sembla que, més que ajudar, està generant més malestar, intenteu passar estones amb l’infant sense que aquest tema estigui massa present. Si se li escapa el pipí o es mulla una mica intenteu, en canvi, que sigui ell/ella qui tranquil·lament vagi al lavabo, es tregui la roba i es netegi, amb la mínima ajuda possible. D’aquesta manera evitem que relacioni la vostra atenció i acompanyament cap a ell/a amb els escapes de pipí i no en altres contextos i, al mateix temps, fem que sigui l’infant també el que rebi les conseqüències de fer-se pipí a sobre, és a dir: haver de parar de jugar o de fer el que estigui fent per canviar-se la roba bruta i rentar-se.
Veureu que poc a poc anirà adaptant-se als canvis que està vivint i a les inquietuds que li generen.
De totes maneres, si en els propers mesos no notéssiu canvis ni millores, o presentés més regressions, podria ser convenient fer una consulta presencial per a valorar en més profunditat la situació.
Espero que la nostra resposta t’hagi estat d’utilitat.
Atentament,
Naixement d’un germanet i gelosia
Consulta de la família d’un infant de 3 anys. Fa poc han tingut un altre fill.
L’infant que fins ara era molt sociable i xerraire, ara es mostra sensible, plora amb facilitat, té malsons.
Li dedica atenció al germanet, ajuda a cuidar-lo, tot i que de vegades l’estrenya massa fort quan l’abraça.
Pel que ens expliques, la vostra preocupació són els canvis en els estats d’ànims del vostre fill/a amb l’arribada del nou germanet i com poder acompanyar-la en la gestió d’aquestes emocions.
L’entrada d’un nou membre a la família com un germà és un factor molt important que mobilitza i genera una gran varietat d’emocions a petits i grans. Aquest procés demana a tota la família un esforç d’adaptació i de reubicació de rols. Segons el temperament del nen i el tarannà de la família, cada nen/a ho expressarà de diferent manera.
Pel que ens expliqueu, esteu ajudant al vostre fill/a a que se senti bé en el seu paper de “germà/na gran” i això és molt positiu. La nova situació li demana un esforç important, ja que deixa de ser únic/a pels pares. També segurament sense adonar-vos-en és possible que se li demani fer-se càrrec de coses que abans no havia de fer, com per exemple, haver d’esperar perquè s’ha d’atendre al germanet. Vosaltres li faciliteu i l’ajudeu a que ho visqui amb tranquil·litat. Fent-lo/la partícip/a de les cures del bebè, com per exemple, participar del bany o canviar bolquers.
L’infant de tres anys està en ple procés d’aprenentatge de com conèixer i gestionar les seves emocions. L’arribada d’un nou membre a la família comporta diferents sentiments com alegria, tristesa i/o enuig, i tots ells conviuen alhora. Els nens més grans ho poden expressar obertament amb paraules si estan tristos o enfadats amb comentaris com: et trobo a faltar, jo també vull estar amb la mama, criticant el bebè, dient que li fa nosa, o demanant quan el tornem, etc. De vegades ho expressen amb fets: molestant, reclamant malhumorat, picant o fent regressions (tornar a fer-se pipi al llit, fer la pipa, no poder dormir sol, etc.), plorant o amb malsons com és el cas del vostre fill/a. En aquestes edats les emocions es viuen i s’expressen de manera intensa i pot costar contenir-les, com per exemple, quan apreta massa al bebè. És important no sancionar aquestes conductes, sinó donar una explicació o una alternativa, com per exemple, “Ui com te l’estimes! Però això no li agrada, fes-li fluixet, mira, així”.
Cal que els pares demostreu que enteneu el seu patiment, que l’estimeu i que valoreu els seus progressos de nen/a més gran. Hi ha nens que no poden expressar aquest malestar amb paraules ni fets, llavors poden aparèixer pertorbacions en el son, por a la foscor, terrors nocturns… Si els pares l’escolten afectuosament sense prohibir-li ni recriminar-li l’expressió d’aquests sentiments, serà una ajuda per sentir-se comprès/a, acceptat/da i estimat/da per ells, siguin quins siguin els seus sentiments. Això l’ajudarà a créixer amb confiança, sense por dels sentiments més agressius que coexisteixen, evidentment, amb uns altres de molt d’afecte cap al nadó.
És molt important això que ja feu que és dedicar-li estones de joc i fer-li sentir que per vosaltres continua sent algú molt important. Una altra cosa que podeu fer i de segur que li encantarà és mirar, si en teniu, fotografies de quan era bebè, explicar-li com era, quines coses feia, fer una narració de com ha evolucionat. Als nens els encanta escoltar la seva pròpia història!! I també l’ajudarà a comprendre que al seu germanet l’esteu cuidant com ho vau fer amb ell/a.
Esperem haver-vos estat d’ajuda amb la nostra resposta.
Els motius pels quals es pot produir una regressió poden ser diversos. En el cas del teu/teva fill/a, pel que ens expliques, sembla que en els últims mesos ha hagut d’afrontar canvis importants en la seva vida.
Li ha nascut un germanet i això el pot fer sentir gelós de l’atenció que rep el petit per part vostra i la regressió pot ser una manera de captar la vostra atenció.
Per altra banda, per l’edat que té deu haver iniciat P3. No sabem si ja havia anat a llar d’infants o no, però en qualsevol cas l’inici de l’escolarització o el canvi d’etapa a P3 és un moment de canvi important, en què el nen/a pot sentir por al que és nou i desconegut i a les demandes de creixement que se li fan i pot passar que, d’alguna manera, tingui el desig de retornar a la seva primera etapa, quan era un bebè i no se li demanava tant i se sentia més segur.
Les regressions solen donar-se sobretot entre els 3 i els 5 anys. En aquestes edats el/la nen/a comença una etapa en la qual ja comença a ser més “gran” i que sol coincidir també amb l’etapa preescolar. De cop se li comencen a exigir una sèrie de tasques noves i pot ser que s’espanti i tingui por a fracassar.
Aquestes regressions per tant son normals i força comuns, així que no us heu d’espantar. Com més tranquils estigueu vosaltres, millor el podreu acompanyar en aquesta etapa.
Algunes de les coses que convé tenir en compte a l’hora d’acompanyar-lo són:
– No enfadar-se amb l’infant ni renyar-lo i evitar fer comentaris negatius com “sembles un bebè” o “tu ja ets gran per aquestes tonteries”
– Jugar més amb l’infant i dedicar-li més temps.
– Implicar-lo en el procés de neteja i canvi de roba.
Com dèiem probablement l’infant se senti insegur amb tots aquests canvis en la seva vida i necessiti més la vostra atenció, acompanyament i afecte. Intenteu jugar més, dedicar-li estones d’atenció i, sobretot, que aquestes no estiguin dedicades al moment de fer pipí. Sovint les regressions poden provocar que, indirectament, el/la nen/a rebi més atenció dels pares en els moments en què, per exemple, se li escapa el pipí i cal canviar-lo. Sobretot quan en altres moments aquests van més atabalats amb l’arribada d’un petit a la família i potser li poden oferir menys atenció que abans.
Més que estar-li recordant molt sovint que vagi al lavabo, cosa que sembla que, més que ajudar, està generant més malestar, intenteu passar estones amb l’infant sense que aquest tema estigui massa present. Si se li escapa el pipí o es mulla una mica intenteu, en canvi, que sigui ell/ella qui tranquil·lament vagi al lavabo, es tregui la roba i es netegi, amb la mínima ajuda possible. D’aquesta manera evitem que relacioni la vostra atenció i acompanyament cap a ell/a amb els escapes de pipí i no en altres contextos i, al mateix temps, fem que sigui l’infant també el que rebi les conseqüències de fer-se pipí a sobre, és a dir: haver de parar de jugar o de fer el que estigui fent per canviar-se la roba bruta i rentar-se.
Veureu que poc a poc anirà adaptant-se als canvis que està vivint i a les inquietuds que li generen.
De totes maneres, si en els propers mesos no notéssiu canvis ni millores, o presentés més regressions, podria ser convenient fer una consulta presencial per a valorar en més profunditat la situació.
Espero que la nostra resposta t’hagi estat d’utilitat.
Atentament,
Conducta: Pegar a altres nens
Escriu una família amb dos fills, de 4 anys i quasi 2 anys. El petit habitualment pega, esgarrapa, estira els cabells etc. Li fa al germà, a altres nens i fins i tot ho fa als pares. Tot i que li parlen seriosament no ho deixa de fer.
Pel que ens comentes et preocupa que el teu fill petit es relaciona donant cops i que pot fer mal als altres. Així mateix, comentes que en alguns moments sembla que busca cridar l’atenció amb aquesta conducta.
És força habitual que els nens petits de l’edat del teu fill es relacionin de forma impulsiva i física. Està en una edat en què fan grans adquisicions a nivell motriu, millorant de forma important les seves capacitats a nivell de motricitat grossa (desplaçament autònom) i fina (capacitat per manipular objectes). Per altra banda, comencen a poder-se separar i diferenciar de l’adult, a agafar consciència de la seva pròpia individualitat i a tenir idees molt clares sobre el que desitgen, i quan i com ho desitgen. I a tot això cal afegir un llenguatge expressiu encara limitat i poc control dels impulsos.
No ens descrius en quines situacions realitza aquestes conductes, si és quan es contraria o si ho fa ja d’entrada, en moments de joc i relació. A vegades hi ha nens que davant del desig de relacionar-se amb l’altre no troben la manera de fer-ho i intenten cridar l’atenció donant un cop o fent una estirada de cabells. També sovint aquesta conducta pot ser una reacció a alguna situació per a ell desagradable, com que l’altre hagi fet alguna cosa que l’hagi contrariat.
Aquestes conductes es poden veure accentuades en moments de major demanda o nerviosisme, com pot ser l’inici d’escolarització o canvis en les rutines habituals.
En qualsevol cas, la millor manera d’acompanyar-ho, més que únicament censurar la conducta, és ajudar-lo a entendre el que li passa, posant paraules al que ha passat i a com ell i l’altre s’han sentit, i reconduir la situació cap a què podria fer per a resoldre-ho que no sigui picant.
Per exemple li podríem dir:
– Em sembla que tenies moltes ganes de jugar amb el teu germà, però si li piques no li agrada. Mira, pots agafar aquesta joguina i portar-li a veure si vol jugar.
o bé:
– Tu volies aquesta joguina que té aquest nen. Però no li prenguis o li piquis. Li pots donar aquesta altra joguina a veure si la vol canviar.
Per altra banda, cal tenir molt en compte el que comentes de què quan el renyes ell posa «cara de pillo» i ho torna a fer. Sembla clar pel que expliques que ha trobat en aquestes conductes una forma de cridar la vostra atenció.
Això pot passar a vegades, que amb la intenció de censurar una conducta i de deixar-los clar que estem enfadats i que allò no ens agrada, podem trobar-nos donant-los més atenció justament quan fan allò que volem que deixin de fer. Els nens, i especialment els germans petits que han de competir més per a tenir l’atenció dels pares, acaben trobant així una via per a tenir la vostra presència i l’atenció. És per això important intentar no entrar en aquesta dinàmica que es pot generar de forma inconscient.
Així doncs, la recomanació seria que quan ell pica o estira els cabells, intervingueu de forma tranquil·la però ferma per tal d’aturar-lo, i poseu llavors èmfasi en posar paraules a com s’ha sentit, què ha passat, i com ho podria fer d’una altra manera, més que no a insistir en si s’ha portat bé o malament.
Per altra banda, si trobeu moments per a dedicar-li i acompanyar-lo en el joc, donant-li atenció i compartint una estona agradable quan les coses van bé, probablement ell no senti tant la necessitat de cridar la vostra atenció amb aquestes conductes provocadores.
Esperem que la nostra resposta us sigui d’ajuda. No obstant això, si en període de temps raonable no veiéssiu canvis en la situació, us animem a tornar a contactar amb nosaltres o bé realitzar una consulta directament al CDIAP perquè puguem valorar la situació en més profunditat.
Separació dels pares
Consulta de la família d’un infant que està cursant P3, arrel que, davant d’alguna frustració, pegava els companys. Actualment, ja no passa tant, i tant la mestra, com la pediatra, li diuen que és normal, donada la situació que fa uns mesos els pares s’han separat. Tenen custòdia compartida i l’infant no es mou de la casa, són els pares que ho fan. Ells tenen bona relació i creuen que no sembla que ha notat gaire la separació.
Sembla que l’infant està vivint una època difícil, com de ben segur també deu ser-ho per vosaltres, els seus pares.
Que la relació entre vosaltres sigui bona és el millor que li pot passar al vostre fill/a en aquestes circumstàncies.
Sembla que us heu volgut organitzar per mirar de què en la seva vida hi hagi pocs canvis, però és natural que un nen/a de 4 anys tingui consciència de què la seva vida i la seva família han canviat, que no viviu com abans, tot i que la casa sigui la mateixa; en definitiva, que us heu separat.
I no només és natural, sinó que també és saludable que sigui així.
Seria bo que poguéssiu parlar amb el vostre fill/a precisament dels canvis que estan havent-hi en la seva vida i en les vostres, i de què això és difícil.
No es tracta de parlar-ho de manera constant, però si d’aprofitar alguns moments per comentar que ara tot és diferent, que ara passa uns dies amb la mare i deu trobar a faltar al pare i a la inversa, que mai feu coses junts, que no esteu els tres com abans etc, i que tot això li està costant, no ho entén, el/la posa trist/a i nerviós/a.
De vegades intentant no fer patir als fills insistim massa en les coses “bones”, i deixem de banda les no tan bones, les que ens semblen que els hi produiran dolor. Quan actuem així no ens adonem de què ells/elles les capten igualment, però amb l’inconvenient de què també capten que els pares no estan disponibles per parlar, que no les poden compartir amb ells, que les han de portar sols sense que ningú els ajudi a anar entenent que ha passat i a anar-s’hi acostumant.
Aleshores el malestar es pot manifestar de moltes formes, entre elles a través de conductes poc adequades que no deixen de ser sinó maneres d’avisar als adults de què li estan passant coses que no entén i això el fa sentir intranquil, enfadat i nerviós.
Quan l’infant no actua adequadament necessita, com qualsevol nen/a, que algú l’aturi, que algú miri d’explicar-li que no està bé que faci algunes coses que fan mal i molesten als altres. Quan això passa amb freqüència, com és el cas del vostre fill/a, és bo posar-hi una atenció especial i que li feu notar, per exemple, que esteu estranyats, fins i tot preocupats, que pare i mare sovint ho heu comentat, i també amb la mestra, que el veieu més nerviós/a, que voldríeu entendre el que li passa per ajudar-lo/la, que potser està disgustat/da, o preocupat/da… o rabiós/a per tot el que us està passant…
Vosaltres sou els seus pares i el/la coneixeu, així que segur que trobareu la manera, les paraules i els moments per obrir-li la porta a què pugui expressar el que sent, el que vol, el que no li agrada, el que vol preguntar. El més important és que ell/ella vegi que li obriu aquesta porta, que esteu disponibles i interessats a ajudar-lo, en entendre’l perquè així li obriu també un camí per entendre’s millor.
Penso que has fet molt bé consultant.
Igual que pel teu/va fill/a pot ser bo parlar amb tu o amb el seu pare dels seus neguits i notar que pot confiar en vosaltres i veure que el/la voleu ajudar a resoldre això que li està passant, també per tu i pel pare pot ser bo compartir els vostres neguits per buscar la millor manera d’entendre i ajudar més a el/la vostre/a fill/a.
Si observeu que aquestes actituds no acaben de remetre podeu fer una consulta al servei.
Alimentació
Una mare consulta preocupada perquè el seu/va fill/a que té uns 2 anys només accepta alguns aliments, molt restringits. Van pensar que dinar a l’escola bressol ajudaria, però allà té la mateixa actitud. Quan no li donen el que li agrada, de vegades li donen un iogurt o fruita perquè no es quedi sense menjar res. El/la nen/a actua com si li fos igual menjar o no menjar. L’educadora finalment els recomana fer aquesta consulta.
Entenem la vostra preocupació en relació amb el tema de l’alimentació, donat que quan es donen dificultats en això, apareixen moltes angoixes.
Cal tenir present que quan es donen problemes relacionats amb l’alimentació solen estar molt relacionats amb les dinàmiques que s’acaben generant dins el nucli familiar, sempre i quan, no hi hagi també altres aspectes mèdics que puguin incidir.
És molt probable que la hipòtesi que heu fet amb l’educadora estigui relacionada amb això que us comentem de les dinàmiques familiars que es generen entre pares i fills.
Tal com descrius, ell/ella no menja com voldríeu i finalment, com que us fa patir, li acabeu donant una cosa perquè acabi menjant.
És a dir, uns comportaments estan condicionats pels altres i s’acaba arribant a un cercle viciós difícil de trencar.
També hem de tenir present que hi ha infants que són més menjadors i altres que no i això també té a veure en com els pares viviu els moments en què hi ha obstacles en l’alimentació.
D’entrada a trets generals us donaríem les següents orientacions:
- Menjar tots junts a taula.
- No oferir opcions. El sopar el preparen els pares i el/la fill/a pot menjar o no. Però no és recomanable que oferiu un altre plat que li agradi més, perquè si ho feu així, ell/a sap que arribarà el iogurt, per tant, no es generarà cap canvi.
- Restar importància al tema del menjar, no parlar-ne davant del fill/a amb ningú. Ni entre vosaltres ni amb els familiars. És important que es generi un ambient més distès i amb menys tensió.
- Heu d’intentar mantenir la calma en els moments que no vol menjar, no forçar ni tampoc desesperar-vos. Explicar-li que allò és el que hi ha en aquell moment per menjar i que no hi ha res més. Tot això, des de la tranquil·litat i el respecte.
- Per tal d’ajudar a viure els àpats de forma més tranquil·la podeu parlar d’altres coses que no tinguin a veure amb el menjar. També és recomanable no donar importància al que passi durant l’àpat, és a dir, tant si menja com si no menja no felicitar al fill/a ni insistir, mantenir-se al més neutre possible i transmetre que confieu en que ho pot fer.
- Un altre aspecte que pot ajudar, és introduir aliments que costen més acompanyats amb altres que li agradin molt.
I finalment transmetre a l’escola aquestes orientacions també.
Si no millora i vosaltres esteu molt preocupats, pensem que seria oportú poder consultar amb algun professional per tal de valorar de manera global el moment en el que us trobeu i així poder arribar a una solució plegats.
Per l’edat del nen/a, el servei públic de referència que et correspondria és el CDIAP (Centre de desenvolupament infantil i atenció precoç). Per demanar hora de visita hauries de trucar-nos en el següent telèfon: 93.790 24 47.
Regressió control esfínters amb naixement germanet i inici P3.
Consulta sobre un infant d’uns 3 anys. Fa uns mesos va tenir un germà. Havia assolit el control d’esfínters diürn i a la nit feia servir un bolquer-calça, anava prou bé perquè el treia sec.
Des de fa uns mesos ha deixat de controlar de dia i de nit. Quan li recorden que pot anar a fer pipí, no vol i fa rebequeries.
Ens comentes que l’infant, que ja controlava esfínters de dia, en els últims temps ha deixat de controlar-los. Això és el que en diem una regressió: els aprenentatges en els nens no sempre avancen de forma lineal sinó que a vegades pot ser que de cop hi hagin retrocessos en adquisicions que ja tenien fetes, com pot ser el control d’esfínters.
Els motius pels quals es pot produir una regressió poden ser diversos. En el cas del teu/teva fill/a, pel que ens expliques, sembla que en els últims mesos ha hagut d’afrontar canvis importants en la seva vida.
Li ha nascut un germanet i això el pot fer sentir gelós de l’atenció que rep el petit per part vostra i la regressió pot ser una manera de captar la vostra atenció.
Per altra banda, per l’edat que té deu haver iniciat P3. No sabem si ja havia anat a llar d’infants o no, però en qualsevol cas l’inici de l’escolarització o el canvi d’etapa a P3 és un moment de canvi important, en què el nen/a pot sentir por al que és nou i desconegut i a les demandes de creixement que se li fan i pot passar que, d’alguna manera, tingui el desig de retornar a la seva primera etapa, quan era un bebè i no se li demanava tant i se sentia més segur.
Les regressions solen donar-se sobretot entre els 3 i els 5 anys. En aquestes edats el/la nen/a comença una etapa en la qual ja comença a ser més “gran” i que sol coincidir també amb l’etapa preescolar. De cop se li comencen a exigir una sèrie de tasques noves i pot ser que s’espanti i tingui por a fracassar.
Aquestes regressions per tant son normals i força comuns, així que no us heu d’espantar. Com més tranquils estigueu vosaltres, millor el podreu acompanyar en aquesta etapa.
Algunes de les coses que convé tenir en compte a l’hora d’acompanyar-lo són:
– No enfadar-se amb l’infant ni renyar-lo i evitar fer comentaris negatius com “sembles un bebè” o “tu ja ets gran per aquestes tonteries”
– Jugar més amb l’infant i dedicar-li més temps.
– Implicar-lo en el procés de neteja i canvi de roba.
Com dèiem probablement l’infant se senti insegur amb tots aquests canvis en la seva vida i necessiti més la vostra atenció, acompanyament i afecte. Intenteu jugar més, dedicar-li estones d’atenció i, sobretot, que aquestes no estiguin dedicades al moment de fer pipí. Sovint les regressions poden provocar que, indirectament, el/la nen/a rebi més atenció dels pares en els moments en què, per exemple, se li escapa el pipí i cal canviar-lo. Sobretot quan en altres moments aquests van més atabalats amb l’arribada d’un petit a la família i potser li poden oferir menys atenció que abans.
Més que estar-li recordant molt sovint que vagi al lavabo, cosa que sembla que, més que ajudar, està generant més malestar, intenteu passar estones amb l’infant sense que aquest tema estigui massa present. Si se li escapa el pipí o es mulla una mica intenteu, en canvi, que sigui ell/ella qui tranquil·lament vagi al lavabo, es tregui la roba i es netegi, amb la mínima ajuda possible. D’aquesta manera evitem que relacioni la vostra atenció i acompanyament cap a ell/a amb els escapes de pipí i no en altres contextos i, al mateix temps, fem que sigui l’infant també el que rebi les conseqüències de fer-se pipí a sobre, és a dir: haver de parar de jugar o de fer el que estigui fent per canviar-se la roba bruta i rentar-se.
Veureu que poc a poc anirà adaptant-se als canvis que està vivint i a les inquietuds que li generen.
De totes maneres, si en els propers mesos no notéssiu canvis ni millores, o presentés més regressions, podria ser convenient fer una consulta presencial per a valorar en més profunditat la situació.
Espero que la nostra resposta t’hagi estat d’utilitat.
Atentament,
Naixement d’un germanet i gelosia
Consulta de la família d’un infant de 3 anys. Fa poc han tingut un altre fill.
L’infant que fins ara era molt sociable i xerraire, ara es mostra sensible, plora amb facilitat, té malsons.
Li dedica atenció al germanet, ajuda a cuidar-lo, tot i que de vegades l’estrenya massa fort quan l’abraça.
Pel que ens expliques, la vostra preocupació són els canvis en els estats d’ànims del vostre fill/a amb l’arribada del nou germanet i com poder acompanyar-la en la gestió d’aquestes emocions.
L’entrada d’un nou membre a la família com un germà és un factor molt important que mobilitza i genera una gran varietat d’emocions a petits i grans. Aquest procés demana a tota la família un esforç d’adaptació i de reubicació de rols. Segons el temperament del nen i el tarannà de la família, cada nen/a ho expressarà de diferent manera.
Pel que ens expliqueu, esteu ajudant al vostre fill/a a que se senti bé en el seu paper de “germà/na gran” i això és molt positiu. La nova situació li demana un esforç important, ja que deixa de ser únic/a pels pares. També segurament sense adonar-vos-en és possible que se li demani fer-se càrrec de coses que abans no havia de fer, com per exemple, haver d’esperar perquè s’ha d’atendre al germanet. Vosaltres li faciliteu i l’ajudeu a que ho visqui amb tranquil·litat. Fent-lo/la partícip/a de les cures del bebè, com per exemple, participar del bany o canviar bolquers.
L’infant de tres anys està en ple procés d’aprenentatge de com conèixer i gestionar les seves emocions. L’arribada d’un nou membre a la família comporta diferents sentiments com alegria, tristesa i/o enuig, i tots ells conviuen alhora. Els nens més grans ho poden expressar obertament amb paraules si estan tristos o enfadats amb comentaris com: et trobo a faltar, jo també vull estar amb la mama, criticant el bebè, dient que li fa nosa, o demanant quan el tornem, etc. De vegades ho expressen amb fets: molestant, reclamant malhumorat, picant o fent regressions (tornar a fer-se pipi al llit, fer la pipa, no poder dormir sol, etc.), plorant o amb malsons com és el cas del vostre fill/a. En aquestes edats les emocions es viuen i s’expressen de manera intensa i pot costar contenir-les, com per exemple, quan apreta massa al bebè. És important no sancionar aquestes conductes, sinó donar una explicació o una alternativa, com per exemple, “Ui com te l’estimes! Però això no li agrada, fes-li fluixet, mira, així”.
Cal que els pares demostreu que enteneu el seu patiment, que l’estimeu i que valoreu els seus progressos de nen/a més gran. Hi ha nens que no poden expressar aquest malestar amb paraules ni fets, llavors poden aparèixer pertorbacions en el son, por a la foscor, terrors nocturns… Si els pares l’escolten afectuosament sense prohibir-li ni recriminar-li l’expressió d’aquests sentiments, serà una ajuda per sentir-se comprès/a, acceptat/da i estimat/da per ells, siguin quins siguin els seus sentiments. Això l’ajudarà a créixer amb confiança, sense por dels sentiments més agressius que coexisteixen, evidentment, amb uns altres de molt d’afecte cap al nadó.
És molt important això que ja feu que és dedicar-li estones de joc i fer-li sentir que per vosaltres continua sent algú molt important. Una altra cosa que podeu fer i de segur que li encantarà és mirar, si en teniu, fotografies de quan era bebè, explicar-li com era, quines coses feia, fer una narració de com ha evolucionat. Als nens els encanta escoltar la seva pròpia història!! I també l’ajudarà a comprendre que al seu germanet l’esteu cuidant com ho vau fer amb ell/a.
Esperem haver-vos estat d’ajuda amb la nostra resposta.
Els motius pels quals es pot produir una regressió poden ser diversos. En el cas del teu/teva fill/a, pel que ens expliques, sembla que en els últims mesos ha hagut d’afrontar canvis importants en la seva vida.
Li ha nascut un germanet i això el pot fer sentir gelós de l’atenció que rep el petit per part vostra i la regressió pot ser una manera de captar la vostra atenció.
Per altra banda, per l’edat que té deu haver iniciat P3. No sabem si ja havia anat a llar d’infants o no, però en qualsevol cas l’inici de l’escolarització o el canvi d’etapa a P3 és un moment de canvi important, en què el nen/a pot sentir por al que és nou i desconegut i a les demandes de creixement que se li fan i pot passar que, d’alguna manera, tingui el desig de retornar a la seva primera etapa, quan era un bebè i no se li demanava tant i se sentia més segur.
Les regressions solen donar-se sobretot entre els 3 i els 5 anys. En aquestes edats el/la nen/a comença una etapa en la qual ja comença a ser més “gran” i que sol coincidir també amb l’etapa preescolar. De cop se li comencen a exigir una sèrie de tasques noves i pot ser que s’espanti i tingui por a fracassar.
Aquestes regressions per tant son normals i força comuns, així que no us heu d’espantar. Com més tranquils estigueu vosaltres, millor el podreu acompanyar en aquesta etapa.
Algunes de les coses que convé tenir en compte a l’hora d’acompanyar-lo són:
– No enfadar-se amb l’infant ni renyar-lo i evitar fer comentaris negatius com “sembles un bebè” o “tu ja ets gran per aquestes tonteries”
– Jugar més amb l’infant i dedicar-li més temps.
– Implicar-lo en el procés de neteja i canvi de roba.
Com dèiem probablement l’infant se senti insegur amb tots aquests canvis en la seva vida i necessiti més la vostra atenció, acompanyament i afecte. Intenteu jugar més, dedicar-li estones d’atenció i, sobretot, que aquestes no estiguin dedicades al moment de fer pipí. Sovint les regressions poden provocar que, indirectament, el/la nen/a rebi més atenció dels pares en els moments en què, per exemple, se li escapa el pipí i cal canviar-lo. Sobretot quan en altres moments aquests van més atabalats amb l’arribada d’un petit a la família i potser li poden oferir menys atenció que abans.
Més que estar-li recordant molt sovint que vagi al lavabo, cosa que sembla que, més que ajudar, està generant més malestar, intenteu passar estones amb l’infant sense que aquest tema estigui massa present. Si se li escapa el pipí o es mulla una mica intenteu, en canvi, que sigui ell/ella qui tranquil·lament vagi al lavabo, es tregui la roba i es netegi, amb la mínima ajuda possible. D’aquesta manera evitem que relacioni la vostra atenció i acompanyament cap a ell/a amb els escapes de pipí i no en altres contextos i, al mateix temps, fem que sigui l’infant també el que rebi les conseqüències de fer-se pipí a sobre, és a dir: haver de parar de jugar o de fer el que estigui fent per canviar-se la roba bruta i rentar-se.
Veureu que poc a poc anirà adaptant-se als canvis que està vivint i a les inquietuds que li generen.
De totes maneres, si en els propers mesos no notéssiu canvis ni millores, o presentés més regressions, podria ser convenient fer una consulta presencial per a valorar en més profunditat la situació.
Espero que la nostra resposta t’hagi estat d’utilitat.
Atentament,
Conducta: Pegar a altres nens
Escriu una família amb dos fills, de 4 anys i quasi 2 anys. El petit habitualment pega, esgarrapa, estira els cabells etc. Li fa al germà, a altres nens i fins i tot ho fa als pares. Tot i que li parlen seriosament no ho deixa de fer.
Pel que ens comentes et preocupa que el teu fill petit es relaciona donant cops i que pot fer mal als altres. Així mateix, comentes que en alguns moments sembla que busca cridar l’atenció amb aquesta conducta.
És força habitual que els nens petits de l’edat del teu fill es relacionin de forma impulsiva i física. Està en una edat en què fan grans adquisicions a nivell motriu, millorant de forma important les seves capacitats a nivell de motricitat grossa (desplaçament autònom) i fina (capacitat per manipular objectes). Per altra banda, comencen a poder-se separar i diferenciar de l’adult, a agafar consciència de la seva pròpia individualitat i a tenir idees molt clares sobre el que desitgen, i quan i com ho desitgen. I a tot això cal afegir un llenguatge expressiu encara limitat i poc control dels impulsos.
No ens descrius en quines situacions realitza aquestes conductes, si és quan es contraria o si ho fa ja d’entrada, en moments de joc i relació. A vegades hi ha nens que davant del desig de relacionar-se amb l’altre no troben la manera de fer-ho i intenten cridar l’atenció donant un cop o fent una estirada de cabells. També sovint aquesta conducta pot ser una reacció a alguna situació per a ell desagradable, com que l’altre hagi fet alguna cosa que l’hagi contrariat.
Aquestes conductes es poden veure accentuades en moments de major demanda o nerviosisme, com pot ser l’inici d’escolarització o canvis en les rutines habituals.
En qualsevol cas, la millor manera d’acompanyar-ho, més que únicament censurar la conducta, és ajudar-lo a entendre el que li passa, posant paraules al que ha passat i a com ell i l’altre s’han sentit, i reconduir la situació cap a què podria fer per a resoldre-ho que no sigui picant.
Per exemple li podríem dir:
– Em sembla que tenies moltes ganes de jugar amb el teu germà, però si li piques no li agrada. Mira, pots agafar aquesta joguina i portar-li a veure si vol jugar.
o bé:
– Tu volies aquesta joguina que té aquest nen. Però no li prenguis o li piquis. Li pots donar aquesta altra joguina a veure si la vol canviar.
Per altra banda, cal tenir molt en compte el que comentes de què quan el renyes ell posa «cara de pillo» i ho torna a fer. Sembla clar pel que expliques que ha trobat en aquestes conductes una forma de cridar la vostra atenció.
Això pot passar a vegades, que amb la intenció de censurar una conducta i de deixar-los clar que estem enfadats i que allò no ens agrada, podem trobar-nos donant-los més atenció justament quan fan allò que volem que deixin de fer. Els nens, i especialment els germans petits que han de competir més per a tenir l’atenció dels pares, acaben trobant així una via per a tenir la vostra presència i l’atenció. És per això important intentar no entrar en aquesta dinàmica que es pot generar de forma inconscient.
Així doncs, la recomanació seria que quan ell pica o estira els cabells, intervingueu de forma tranquil·la però ferma per tal d’aturar-lo, i poseu llavors èmfasi en posar paraules a com s’ha sentit, què ha passat, i com ho podria fer d’una altra manera, més que no a insistir en si s’ha portat bé o malament.
Per altra banda, si trobeu moments per a dedicar-li i acompanyar-lo en el joc, donant-li atenció i compartint una estona agradable quan les coses van bé, probablement ell no senti tant la necessitat de cridar la vostra atenció amb aquestes conductes provocadores.
Esperem que la nostra resposta us sigui d’ajuda. No obstant això, si en període de temps raonable no veiéssiu canvis en la situació, us animem a tornar a contactar amb nosaltres o bé realitzar una consulta directament al CDIAP perquè puguem valorar la situació en més profunditat.
Separació dels pares
Consulta de la família d’un infant que està cursant P3, arrel que, davant d’alguna frustració, pegava els companys. Actualment, ja no passa tant, i tant la mestra, com la pediatra, li diuen que és normal, donada la situació que fa uns mesos els pares s’han separat. Tenen custòdia compartida i l’infant no es mou de la casa, són els pares que ho fan. Ells tenen bona relació i creuen que no sembla que ha notat gaire la separació.
Sembla que l’infant està vivint una època difícil, com de ben segur també deu ser-ho per vosaltres, els seus pares.
Que la relació entre vosaltres sigui bona és el millor que li pot passar al vostre fill/a en aquestes circumstàncies.
Sembla que us heu volgut organitzar per mirar de què en la seva vida hi hagi pocs canvis, però és natural que un nen/a de 4 anys tingui consciència de què la seva vida i la seva família han canviat, que no viviu com abans, tot i que la casa sigui la mateixa; en definitiva, que us heu separat.
I no només és natural, sinó que també és saludable que sigui així.
Seria bo que poguéssiu parlar amb el vostre fill/a precisament dels canvis que estan havent-hi en la seva vida i en les vostres, i de què això és difícil.
No es tracta de parlar-ho de manera constant, però si d’aprofitar alguns moments per comentar que ara tot és diferent, que ara passa uns dies amb la mare i deu trobar a faltar al pare i a la inversa, que mai feu coses junts, que no esteu els tres com abans etc, i que tot això li està costant, no ho entén, el/la posa trist/a i nerviós/a.
De vegades intentant no fer patir als fills insistim massa en les coses “bones”, i deixem de banda les no tan bones, les que ens semblen que els hi produiran dolor. Quan actuem així no ens adonem de què ells/elles les capten igualment, però amb l’inconvenient de què també capten que els pares no estan disponibles per parlar, que no les poden compartir amb ells, que les han de portar sols sense que ningú els ajudi a anar entenent que ha passat i a anar-s’hi acostumant.
Aleshores el malestar es pot manifestar de moltes formes, entre elles a través de conductes poc adequades que no deixen de ser sinó maneres d’avisar als adults de què li estan passant coses que no entén i això el fa sentir intranquil, enfadat i nerviós.
Quan l’infant no actua adequadament necessita, com qualsevol nen/a, que algú l’aturi, que algú miri d’explicar-li que no està bé que faci algunes coses que fan mal i molesten als altres. Quan això passa amb freqüència, com és el cas del vostre fill/a, és bo posar-hi una atenció especial i que li feu notar, per exemple, que esteu estranyats, fins i tot preocupats, que pare i mare sovint ho heu comentat, i també amb la mestra, que el veieu més nerviós/a, que voldríeu entendre el que li passa per ajudar-lo/la, que potser està disgustat/da, o preocupat/da… o rabiós/a per tot el que us està passant…
Vosaltres sou els seus pares i el/la coneixeu, així que segur que trobareu la manera, les paraules i els moments per obrir-li la porta a què pugui expressar el que sent, el que vol, el que no li agrada, el que vol preguntar. El més important és que ell/ella vegi que li obriu aquesta porta, que esteu disponibles i interessats a ajudar-lo, en entendre’l perquè així li obriu també un camí per entendre’s millor.
Penso que has fet molt bé consultant.
Igual que pel teu/va fill/a pot ser bo parlar amb tu o amb el seu pare dels seus neguits i notar que pot confiar en vosaltres i veure que el/la voleu ajudar a resoldre això que li està passant, també per tu i pel pare pot ser bo compartir els vostres neguits per buscar la millor manera d’entendre i ajudar més a el/la vostre/a fill/a.
Si observeu que aquestes actituds no acaben de remetre podeu fer una consulta al servei.
Voleu fer-nos una consulta?
Si voleu fer qualsevol consulta, podeu omplir aquest formulari i rebreu resposta el més aviat possible. Recordeu que les respostes que puguem donar a cada demanda estaran sempre basades en la informació facilitada i, per tant, depenem de l’exactitud i amplitud de les consultes rebudes per poder elaborar una contesta més exacta o més completa. Esperem que us sigui útil!