Escriu una família amb dos fills, un de 4 anys i l’altre de quasi 2 anys. El petit habitualment pega, esgarrapa, estira els cabells etc. Li fa al germà, a altres nens i fins i tot ho fa als pares. Tot i que li parlen seriosament no ho deixa de fer. 

Pel que ens comentes et preocupa que el teu fill petit es relaciona donant cops i que pot fer mal als altres. Així mateix, comentes que en alguns moments sembla que busca cridar l’atenció amb aquesta conducta. 

És força habitual que els nens petits de l’edat del teu fill es relacionin de forma impulsiva i física. Està en una edat en què fan grans adquisicions a nivell motriu, millorant de forma important les seves capacitats a nivell de motricitat grossa (desplaçament autònom) i fina (capacitat per manipular objectes). Per altra banda, comencen a poder-se separar i diferenciar de l’adult, a agafar consciència de la seva pròpia individualitat i a tenir idees molt clares sobre el que desitgen, i quan i com ho desitgen. I a tot això cal afegir un llenguatge expressiu encara limitat i poc control dels impulsos. 

No ens descrius en quines situacions realitza aquestes conductes, si és quan es contraria o si ho fa ja d’entrada, en moments de joc i relació. A vegades hi ha nens que davant del desig de relacionar-se amb l’altre no troben la manera de fer-ho i intenten cridar l’atenció donant un cop o fent una estirada de cabells. També sovint aquesta conducta pot ser una reacció a alguna situació per a ell desagradable, com que l’altre hagi fet alguna cosa que l’hagi contrariat. 

Aquestes conductes es poden veure accentuades en moments de major demanda o nerviosisme, com pot ser l’inici d’escolarització o canvis en les rutines habituals. 

En qualsevol cas, la millor manera d’acompanyar-ho, més que únicament censurar la conducta, és ajudar-lo a entendre el que li passa, posant paraules al que ha passat i a com ell i l’altre s’han sentit, i reconduir la situació cap a què podria fer per a resoldre-ho que no sigui picant. 

Per exemple li podríem dir: 

– Em sembla que tenies moltes ganes de jugar amb el teu germà, però si li piques no li agrada. Mira, pots agafar aquesta joguina i portar-li a veure si vol jugar. 

o bé: 

– Tu volies aquesta joguina que té aquest nen. Però no li prenguis o li piquis. Li pots donar aquesta altra joguina a veure si la vol canviar.    

Per altra banda, cal tenir molt en compte el que comentes de què quan el renyes ell posa «cara de pillo» i ho torna a fer. Sembla clar pel que expliques que ha trobat en aquestes conductes una forma de cridar la vostra atenció.    

Això pot passar a vegades, que amb la intenció de censurar una conducta i de deixar-los clar que estem enfadats i que allò no ens agrada, podem trobar-nos donant-los més atenció justament quan fan allò que volem que deixin de fer. Els nens, i especialment els germans petits que han de competir més per a tenir l’atenció dels pares, acaben trobant així una via per a tenir la vostra presència i l’atenció. És per això important intentar no entrar en aquesta dinàmica que es pot generar de forma inconscient. 

Així doncs, la recomanació seria que quan ell pica o estira els cabells, intervingueu de forma tranquil·la però ferma per tal d’aturar-lo, i poseu llavors èmfasi en posar paraules a com s’ha sentit, què ha passat, i com ho podria fer d’una altra manera, més que no a insistir en si s’ha portat bé o malament. 

Per altra banda, si trobeu moments per a dedicar-li i acompanyar-lo en el joc, donant-li atenció i compartint una estona agradable quan les coses van bé, probablement ell no senti tant la necessitat de cridar la vostra atenció amb aquestes conductes provocadores.  

Consulta una familia explicant que la seva filla de 3 anys pega quan està enfadada o es frustra. També mossega en moments d’emoció o de joc. A banda, la nena presenta problemes de son, costant-li adormir-se i tenint malsons sovint.  

En les primeres etapes del desenvolupament és molt habitual que les criatures expressin les seves emocions encara en forma de descàrrega física (com cridant, fent rebequeries, pegant o mossegant). Això es deu, per una banda, a què encara no saben fer-ho d’una altra manera (bé perquè no tenen encara un llenguatge prou desenvolupat, bé perquè no saben entendre i expressar el que els passa) i per l’altra perquè encara els resulta difícil, per no dir impossible, aturar la resposta impulsiva.   

És, per tant, molt habitual que en els infants de l’edat de la vostra filla aparegui alguna forma d’agressivitat, ja que encara tenen molt poca tolerància a la frustració i, tal com hem comentat, la resposta davant l’enuig i la frustració sol ser encara física.   

Per altra banda, aquestes conductes no es donen només com a resposta a la por o l’enuig, sinó sovint també com a manera de descarregar una emoció que en aquells moments els desborda. Serien aquelles ocasions en què un petó o una abraçada afectuosa dona lloc de forma ràpida i imprevista a una mossegada, o un cop. O, com descrius en la teva consulta, quan un moment de gaudi en el joc compartit acaba en mossegada.   

Cal entendre que aquestes conductes no són premeditades, sinó impulsives i que sovint poden sorprendre i espantar a la criatura tant o més que a nosaltres.   

No us espanteu! A poc a poc, a mesura que vagi tenint més recursos per expressar les emocions i resoldre els conflictes, anirà deixant de pegar o mossegar.   

 Algunes de les coses que podeu fer per acompanyar-la en aquest procés (algunes de les quals ens expliques que ja esteu fent) són les següents:   

• No ignorar la conducta: si pega o mossega cal aturar-la, separar-la i dir-li clarament que això no ho ha de fer.   

• Ajudar-la a expressar el que li passa amb paraules. Si ella no n’és capaç (per falta de llenguatge o bé perquè no sap ben bé què ha passat) és important que ho feu vosaltres:  “t’has enfadat perquè no pots jugar amb aquesta joguina”, “t’has enfadat perquè la mare ha dit que no”, “ens ho estem passant molt bé jugant junts i t’has posat molt contenta”…   

• Legitimar l’emoció. Recollir que és normal que se senti així. Que vosaltres també us hi sentiu en situacions semblants. Potser relacionar-ho amb algun estat si és el cas: “t’has enfadat molt potser perquè estàs cansada”, “em sembla que tens son”… Així l’ajudem a anar identificant els propis estats, allò que li passa, i a sentir que l’entenem.   

• Donar alternatives. Explicar-li què hagués pogut fer en lloc de pegar o mossegar. És a dir, explicar-li que les emocions són sempre legítimes, però les conductes no totes ho són i que el que ha fet no està bé i que una altra vegada podria provar de fer alguna altra cosa i quina.   

• Es important no enfadar-se ni cridar, però tampoc respondre a les seves exigències. Convé que vegi que d’aquesta manera no se sortirà amb la seva, però sí que serà atesa, entesa i acompanyada per a transitar l’emoció de la millor manera possible.   

 Pel que fa a la teva segona consulta, comentes que li costa força estona conciliar el son i que necessita la vostra companyia per dormir tranquil·la, ja que es desperta espantada.   

No específiques si això és quelcom que està passant recentment, o si sempre ha sigut així, i això és un factor important a tenir en compte. En cas que sigui una novetat caldria intentar identificar a partir de quan passa i si hi ha hagut algun factor desencadenant que ens ajudi a entendre millor què ha despertat aquestes pors i com acompanyar-la.   

També seria bo revisar els hàbits de son: la duració de la migdiada, l’hora en què va a dormir, les activitats i rutines prèvies a anar al llit… Si la migdiada ha estat molt llarga i va a dormir massa d’hora pot ser que trigui a agafar el son i que aquest procés s’allargui molt, necessitant, per tant, més acompanyament de l’adult; el mateix pot passar si és massa tard i està molt cansada i excitada. Així mateix, una bona rutina que inclogui anar a dormir a la mateixa hora cada dia, que ajudi a anticipar que arriba l’hora d’anar a dormir i a anar baixant el nivell d’activitat progressivament pot ser de molta ajuda.   

No obstant això, inclús amb una rutina i uns horaris adequats pot ser que segueixi necessitant la vostra ajuda i acompanyament durant un temps més per a sentir-se segura. No és estrany que els infants d’aquesta edat necessitin  l’acompanyament dels pares per a adormir-se, tant al vespre, com en els despertats que puguin tenir durant la nit.   

En aquest sentit, la podeu ajudar facilitant que se senti segura, mostrant la vostra disponibilitat per a ajudar-la o acompanyar-la a l’adormir-se i al llarg de la nit si ho necessita; també parlant amb ella del que sent, d’aquesta por que surt quan pensa que està sola, i introduir la idea que la millor manera de fer que les pors desapareguin és enfrontar-les i que vosaltres la podeu ajudar fins que ella estigui preparada per fer-ho sola, mostrant confiança en què aquest moment arribarà.   

Una família consulta ja que el seu fill de 2 anys busca el límit sovint, com per exemple agafant les joguines i tirant-les fort al terra, destruint tot allò que el germà gran fa o empentant a altres nens. Té la tendència de fer-ho tot amb molta intensitat.

A l’edat del vostre fill petit, no deixen de ser freqüents aquests comportaments, però entenem que vosaltres percebeu que la seva manera de fer és excessiva. Comenteu que el vostre fill petit és molt intens en tot, no sabem si això contrasta molt amb el tarannà del vostre fill gran, i això ho fa encarà més evident. Caldria observar també com és la relació entre els dos germans, com expressen la gelosia natural cada un d’ells .

El més natural és que els germans grans manifestin gelosia perquè els petits els han tret protagonisme i exclusivitat. Els petits també la senten dels grans perquè envegen que tenen coses i poden fe

perquè són petits. Si com dieu, anar repetint “suau” no té cap efecte positiu, i, per tant, s’ha convertit en una part del guió habitual que ell ja espera, us proposem que deixeu de dir-ho.

Us suggerim que durant uns dies mireu de no intervenir quan ell es comporta així. Dediqueu-vos intensament a observar el que passa i el context en què pasa.

Per exemple, quan llença les seves pròpies joguines, està jugant sol?, estan jugant junts, cadascú amb les seves coses?, esteu jugant amb ell, activament al seu costat? El mateix quan destrossa el que fa el germà. Què estava passant just abans?, què estava fent el petit abans d’anar a destrossar el joc del germà?, estava sol, estàveu amb ell? Podreu apreciar també el que passa quan no us impliqueu i no dieu res.

Si treieu la mirada del seu comportament i us fixeu en el context, potser podreu extreure conclusions i això us ajudarà a actuar diferent, o a modificar el context.

Pot passar que encara necessiti molt que un adult estigui amb ell ajudant-lo a jugar, regulant les seves emocions, o senzillament disponible al seu costat.

Si esteu al seu costat, us podreu avançar als seus rampells. Quan veieu que pot començar a aixafar coses pròpies o del germà, el podeu agafar amb fermesa, però també afectuosament, portar-lo a un altre lloc i explicar-li que heu vist que s’estava enfadant i l’heu agafat perquè pugui enfadar-se tranquil·lament al vostre costat (ja que vosaltres no us esmicoleu com les joguines quan ell s’enfada), que estareu amb ell fins que li passi i que després podreu tornar a jugar junts amb les joguines. En tot cas traureu les vostres conclusions de l’observació, i en funció d’aquestes podreu actuar d’una manera o l’altra. La idea és que el vostre canvi d’actitud l’ajudi també a ell a canviar la seva, si se sent més comprès. En qualsevol cas, si necessiteu algun aclariment, o si la dinàmica no canvia, podeu demanar hora al Cdiap, o a un altre professional, per poder analitzar amb més profunditat el que està passant.